LA XINA
Xina o, en sentit literal, “el país del centre”, amb els seus 9.600.000 quilòmetres quadrats, té la superfície aproximada d’Europa tota sencera, incloent-hi Rússia. Seguint amb aquesta comparació podríem dir que les similituds entre Europa i la Xina no són només de dimensions físiques, sinó també de diversitat cultural, lingüística i fins i tot ètnica. Es pot entendre doncs que conèixer bé la Xina sigui una feina terriblement complicada. A Setestels som conscients d’aquesta dificultat, és per això que el que pretenem és, abans de res, donar una visió el més àmplia possible d’aquest país, defugint els tòpics.
A grans trets podríem dir que la Xina actual està dividida en dos grans àmbits. La part oriental, que és la que solem identificar pròpiament amb la Xina, és una zona relativament plana i agrícola, densament poblada i habitada per la ètnia han, que és el terme usat en general per designar la raça del conjunt de la Xina. Els han constitueixen, aproximadament, el 94% de la població. La xina interior és una regió elevada, poc poblada i poc desenvolupada econòmicament. Els seus habitants no són ètnicament xinesos, sinó mongols, turks, tibetans, i fins a una cinquantena més de minories ètniques.
[pujar]LA LLENGUA XINESA
En certa manera l’idioma xinès és un dels més senzills del món, però també un dels més el·líptics. Pels substantius, per exemple, no existeix el singular o el plural, ni els nominatius, vocatius, acusatius, etc. Pel què fa als verbs, formalment no hi ha temps (passat, present o futur), ni indicatius, subjuntius, imperatius o optatius, ni veus actives, passives o reflexives. Així doncs el context té una part essencial en la determinació del significat específic. Ajuden a una millor clarificació les indicacions de situació temporal, com per exemple “ahir”, o de número, com “tot”, “cinc”, “res”, o bé la addició de paraules auxiliars com bèi (“patir”) indicativa de la forma passiva.
[pujar]LA CAL·LIGRAFIA
L’escriptura tradicional xinesa es basa en unitats de significat invariable. Cada caràcter o “lletra” representa en general una d’aquestes unitats. Això requereix fer servir entre 5.000 i 6.000 caràcters per a ús normal. En canvi, el nostre sistema alfabètic, que té un caràcter per a cada so, només en requereix 26.
El sistema antic d’escriptura xinesa utilitzava imatges per a la representació dels objectes. Això encara es pot observar en els caràcters més senzills, com els usats per escriure “boca”, “bosc” (dos arbres) o “matinada” (el sol sortint per l’horitzó).
Donat que no totes les paraules tenien la seva representació genuïna, aquest sistema es va haver d’ampliar aviat, recorrent als fonemes. Les paraules que tenien alguna dificultat gràfica es van representar mitjançant pictogrames de paraules de so similar o aproximat. Així, wàn (“deu mil”) s’escrivia amb la grafia pròpia de wàn (“escorpí”). Sovint, les paraules relacionades entre si, s’escrivien amb la mateixa grafia. Shēng, imatge d’unes banyes de bou que significava “criatura vivent, animal sacrificial”, i d’aquí “vida, donar naixement”, i xing, “disposició natural, congènit”, es van escriure igual.
Quan s’escrivien texts llargs i prolongats es podia crear confusió amb aquestes substitucions. Per evitar-ho doncs, s’hi afegien elements gràfics específics que indicaven a quina categoria general pertanyia una paraula. Així, amb un element de “boví” incorporat a shēng, tenim “animal sacrificial”; o amb un element de “cor” incorporat a xing, tenim “naturalesa”. Existien més de 200 d’aquests definidors de categoria, coneguts generalment com a “radicals”. Actualment, la gran majoria dels caràcters xinesos estan formats per un element fonètic més un definidor de categoria. Així doncs, yáng (“mar”), consta del fonema yáng (“ovella”), i del definidor de categoria “aigua” situat a l’esquerra.
[pujar]LA RELIGIÓ
No hi ha un terme que pugui designar la religió tradicional xinesa. Sempre ha estat una fusió d’elements, i així s’ha acceptat. L’instint popular s’adheria respectuosament al confucianisme, taoisme i budisme com a “les tres creences que en són només una”. Aquesta saviesa popular donava per bo que es prengués com a guia per a la vida quotidiana el confucianisme, que el taoisme s’utilitzés pels ritus de purificació i exorcisme, i que s’encarregués als sacerdots budistes la celebració dels funerals. Amb tot, aquesta distinció de pràctiques religioses no fa sinó amagar una complexa realitat de fons en la que coexisteixen gran quantitat de creences aparentment contradictòries.
[pujar]LA MEDICINA
La medicina tradicional xinesa es basava en dos tipus de coneixement: les propietats de les plantes i els efectes estimulants de certs punts del cos humà. Les propietats de les plantes van ser recollides en tota una sèrie d'herbaris il·lustrats i, en l’època moderna, algunes de les herbes tradicionals han estat l’origen de fàrmacs eficaços. Els efectes estimulants de certs punts del cos humà engloba teràpies com l’acupuntura i la moxibustió, que actuaven sobre el sistema nerviós i que han demostrat ser útils en bona part en l’actualitat, a més de tenir prometedores possibilitats.
[pujar]INVENTS XINESOS
Llegir un llibre imprès, pagar amb un bitllet de banc, veure te en una tassa de porcellana, fer un examen, prémer el gallet d’un fusell o gaudir d’un castell de focs d’artifici, tripular un vaixell guiat per un timó, passar a través d’una resclosa, posar-se unes ulleres de sol... cada un d’aquests invents l’haurem d’agrair, o segons com, retreure, als xinesos. Ells, per exemple, van fondre el ferro abans que els europeus, tal vegada per la seva habilitat en la metal·lúrgia a altes temperatures, fruit del processos usats en la ceràmica.
[pujar]EL MENJAR XINÈS
També en el menjar podem trobar moltes varietats i peculiaritats regionals. El menjar cantonès, per exemple, és conegut per la seva varietat i, tot i que es distingeix per la suavitat de la majoria dels seus sabors, també utilitza ingredients com l’all, el pebre i la salsa d’ostres. La composició dels plats és costosa, i gran parts dels aliments es solen fregir amb rapidesa en oli molt calent. La cuina de Fujian és famosa pels seus delicats guisats de peix i de cranc, per les sopes i pels sabors com el de la salsa de soja. A la vall inferior de Yangzi la cuina és més elaborada, i utilitzen molt la salsa de soja, en aquest cas equilibrada amb sucre i vi. Els plats de Shangai, condimentats de greixos i olis, són més pesats. Cap a l’oest, a Sichuan i Hunan, els plats són secs i amb espècies, usant amb abundància el pebre picant. Pels plats més refinats es barregen diversos sabors: picants, afruitats, amargs i salats. Les varietats de plats regionals depenen també de si les matèries primeres es poden transportar fàcilment. Així doncs les fruites, per exemple, es consumeixen allà on es produeixen. Al nord-oest, el menjar d’estil uigur és semblant al de Iran. El menjar mongol es redueix a senzills plats de xai condimentats amb iogurt i llet fermentada d'euga. La manera de cuinar tibetana i mongol inclou molts làctics, que els xinesos han solen trobar desagradables.
[pujar]
